Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 27 d'agost de 2007.

Crònica/Resum Pukkelpop 2007 - Bèlgica. Part 3 de 3

	Foto d'arxiu

Versió en català.
Dissabte 17-08-2007
HOME VIDEO – Pop força mogut i amb un bon bateria.
PATRICK WATSON – traient-se l'etiqueta de nou imitador de Jeff Buckley, perquè realment no sona tant com diuen a ell. El canadenc va estar força encertat el que el petit canvi d'horari el va afectar força en quan a assistència de públic.
SPARTA – Més emocore del previst i menys roquers del que alguns apuntaven per la gira 2007. Correctes però no defineixen el so i confonen.
VOXTROT – Proposta sòlida de indie rock que va ser una grata sorpresa per a tots els assistents que no van anar a Albert Hammond Jr. Van saber sonar elèctrics.
ENTER SHIKARI – Al final a l'escenari principal, tocant enlloc de Lacuna Coil que es van intercanviar horaris. Molt més durs i cridaners que en disc. No van acabar de connectar amb un públic confós pels nous horaris i que esperaven trobar els gòtics metaleros. Veure crònica de Lacuna Coil per entendre el cas contrari.
THE SHINS – Van estar molt encertats i es notava que hi havia ganes de veure aquesta formació. Repertori variat i oferint peces d'aquí i d'allà molt ben interpretades.
KATE NASH – Més propera a Regina Spektor que a Lily Allen amb qui la comparen per ser un fenomen myspace i youtube. Peces precioses i intimistes especialment dissenyades per a fer l'amor al festival, però tampoc era qüestió.
SILVERCHAIR – Daniel Johns va voler i saber animar al públic tot i que van recórrer a masses temes nous, del disc "Young Moderns" 2007 i no van fer massa menció als seus celebrats tres primers i millors discos.
LONEY, DEAR – El cantautor suec va sonar més a prop de Belle & Sebastian que a Sigur Rós al revés del que fa/feia en disc. Per a alguns massa reposat, però amb un final molt divertit i tararejable.
COCOROSIE – Costa creure que sent tan freakies tinguin tan bona acceptació però així és. Han esdevingut víctimes de la moda, però això no impedeix que facin bons concerts. Van faltar alguns temes per qüestions de temps, però són rendibles a l'escenari.
OZARK HENRY – Alter ego de Piet Goddaer, actualment l'home Coldplay belga? Probablement s'ha matxacat tants cops el tema "Clocks" que ho copia excessivament. Ell i la banda de totes formes compta amb suficients anys de carrera per a oferir moments màgics. Divertit veure les càmeres que filmaven el concert procurant captar el piano i la posta de sol alhora, moment impagable.
JUSTICE – Una de les propostes més seguides a les carpes. No vaig acabar d'entendre el concepte (LIVE) afegit al seu nom, quan miraves el cartell. Va tocar evidentment els seus dos grans singles.
LACUNA COIL – Del millor del gòtic metal, estil que crec que desprestigia en certa forma el gènere original, però que compta amb algunes formacions que tenen cert prestigi com aquest italians. Evidentment pel canvi d'horari van acabar tenint menys públic del previst. Versió quasi al final de Depeche Mode.
NIN – Moltes peces noves, però amb una actuació més sòlida encara que la seva darrera visita per Espanya.
Sonic Youth – Els Sonic Youth sempre saben fer repertoris diferents de forma satisfactòria. Potser el cop que va oferir més varietat i això els va fer perdre una mica la màgia.
TOOL – Molt més ambientals i progressius del previst. Molt seguits pels festivalers amb cara de cansats.
Final amb focs artificials.




Versión en español.
Sábado 17-08-2007.
HOME VIDEO – Pop bastante movido y con un buen batería.
PATRICK WATSON – sacándose la etiqueta de nuevo imitador de Jeff Buckley, porque realmente no suena tanto como dicen a él. El canadiense estuvo bastante acertado aunque el pequeño cambio de horario le afectó en cuando a asistencia de público.
SPARTA – Más emocore de lo previsto y menos roqueros de lo que algunos apuntaban por la gira 2007. Correctos pero no definen el sonido y confunden.
VOXTROT – Propuesta sólida de indie rock que fue una grata sorpresa para todos los asistentes que no fueron a Albert Hammond Jr. Supieron sonar eléctricos.
ENTER SHIKARI – Al final al escenario principal, tocando en lugar de Lacuna Coil que se intercambiaron horarios. Mucho más duros y chillones que en disco. No acabaron de conectar con un público confundido por los nuevos horarios y que esperaban encontrar los góticos metaleros. Ver crónica de Lacuna Coil por entender el caso contrario.
THE SHINS – estuvieron muy acertados y se notaba que había ganas de ver esta formación. Repertorio variado y ofreciendo piezas de aquí y de allá muy bien interpretadas.
KATE NASH – Más próxima a Regina Spektor que a Lily Allen con quien la comparan por ser un fenómeno myspace y youtube. Piezas preciosas y intimistas especialmente diseñadas para hacer el amor al festival, pero tampoco era cuestión.
SILVERCHAIR – Daniel Johns quiso y supo animar al público aun cuando recurrieron demasiado a temas nuevos, del disco "Young Moderns" 2007 y no hicieron apenas alusión a sus celebrados tres primeros y mejores discos.
LONEY, DEAR – El cantautor sueco sonó más cerca de Belle & Sebastian que a Sigur Rós a la inversa del que hace/hacía en disco. Para algunos demasiados suave, pero con un final muy divertido y tarareable.
COCOROSIE – Cuesta creer que siendo tan freakies tengan tan buena aceptación pero así es. Han acontecido víctimas de la moda, pero esto no impide que hagan buenos conciertos. Faltaron algunos temas por cuestiones de tiempos, pero son rentables a l'escenario.
OZARK HENRY – Alter ego de Piet Goddaer, actualmente el hombre Coldplay belga? Probablemente se ha machacado tantas veces el tema "Clocks" que lo copia excesivamente. Él y la banda de todas formas cuentan con suficientes años de carrera para ofrecer momentos mágicos. Divertido ver las cámaras que filmaban el concierto procurando captar el piano y la puesta de sol a la vez, momento impagable.
JUSTICE – Una de las propuestas más seguidas a las carpas. No acabé de entender el concepto (LIVE) añadido a su nombre, cuando mirabas el cartel. Tocó evidentemente sus dos grandes singles.
LACUNA COIL – De lo mejor del gothic metal, estilo que creo que desprestigia en cierta forma el género original, pero que cuenta con algunas formaciones que tienen cierto prestigio como este italianos. Evidentemente por el cambio de horario acabaron teniendo menos público de lo previsto. Versión casi al final de Depeche Mode.
NIN – Muchas piezas nuevas, pero con una actuación más sólida que la de su última visita por España.
Sonic Youth – Los Sonic Youth siempre saben hacer un repertorio diferente de forma satisfactoria. Quizás para esta ocasión el que se ofreció obtuvo más variedad y esto les hizo perder algo la magia.
TOOL – Mucho más ambientales y progresivos del previsto. Muy seguidos por los festivaleros con cara de cansados.
Final con fuegos artificiales


Text i fotografia - Maurici Ribera
Fotografiada - Kate Nash
Part Informàtica - Ferran Sarrió

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.pukkelpop.be