Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 7 de juny de 2009.

El Primavera Sound 2009, acaba per redescobrir-se a si mateix.

	La foto gran mostra a Robert Scott, guitarrista i cantant de The Bats. La petita a Kimya Dawson. Ambdues imatges són de Madam Green.

Durant una setmana sencera, de dissabte 23 de maig a diumenge 31 de maig, hem pogut gaudir d'una nova edició d'aquest festival de Barcelona.

Mentre alguns s'entesten a proclamar-lo com un festival de bandes desconegudes; s'ha saldat amb un resultat de més de 75.000 persones.


Dimecres 27 de maig: Agent Ribbons, que competien directament amb l'hora del Barça, van fer una actuació breu i carregada de moments divertits. Després de la segona part del futbol, Dälek van assaltar l'escenari amb el seu hip hop de bases bizarres i finalment Zu amb el seu so experimental.


Dijous 28 de maig: Aquí ja serà més difícil de fer-ne una crònica pel fet de que la varietat d'escenaris i la quantitat d'artistes participants va ser més que notable.
També cal dir que, en general, es veia molt més ple que en edicions anteriors o si més no anava donant aquesta impressió.

Vam començar amb uns pletòrics The Bats (veure foto) de Nova Zelanda que ens van demostrar que això del Dunedin Sound encara té corda per temps. Interpretant molts temes nous, però deixant espai per algun clàssic.

Acte seguit The Vaselines van rescatar la seva escassa, però atractiva discografia i demostrant que els temes poc coneguts sabien sonar fins i tot millor que els habituals.

Yo la Tengo com sempre van estar a l'alçada de l'ocasió i van fer un magistral concert, igual que Jesus Lizard que volien recuperar el so del rock alternatiu dels 90s i ho van aconseguir.

Seguidament Andrew Bird anava xiulant i actuant de multiinstrumentista; avorrint a uns quants i fent vibrar a una àmplia majoria; on ens hi podríem incloure nosaltres.

Després la muralla sònica de My Bloody Valentine va deixar sord a la meitat dels espectadors. Els irlandesos van repetir el dia següent a l'auditori i sembla ser que amb resultats similars o encara més eixordadors.


Divendres 29 de maig: amb cert cansament vam arribar al festival, però no va impedir que gaudíssim del correcte concert dels Crystal Stilts; potser no van ser el que esperàvem, però van agradar.

Van tocar poca estona, fet que ens va permetre veure un final una mica descafeïnat de Magnolia Electric Co i anar de seguida a veure Bat For Lashes, que no va acabar de sortir-se'n tan bé com en la seva anterior visita. Björkeja, però ja se sap...

Spiritualized molt més gospel i menys space roquers que de costum, però demostrant que continuen sent molt grans i els xinesos Carsick Cars, tot i no descobrir la sopa d'all, executen bon rock dels 90s.

Jason Lytle, va confirmar que hi pot haver vida després de la separació de Grandaddy amb una actuació més que competent.

Throwing Muses, no van fer el seu millor concert, però van fer un concert per a fans fans del grup. The Mae Shi van deixar l'experimentació a casa i van optar per apoparo tot, però acabant-ne ben aïrats.

Jarvis Cocker, en aquesta ocasió, estava una mica més dispers que en la seva primera visita en solitari i no va acabar d'arrancar suficient.

Dan Deacon va perdre massa temps organitzant unes performances que van trencar una mica el bon ritme i qualitat de la seva actuació i A Certain Ratio van fer el repertori equivocat per l'ocasió on van deixar el funk i el post punk de la primera època del grup en favor de sons més actuals però inferiors.

Bloc Party van saber mantenir el nivell de les anteriors visites i demostrar que tot i que el nou disc no compta amb grans cançons, són una banda a tenir en compte en directe.


Dissabte 30 de maig: The New Year van ser una proposta ideal per a començar tranquil·lament a l'Auditori i anar poc a poc guanyant intensitat. Sembla ser que el repertori de Madrid era més atractiu. Alela Diane, a estones sola o amb el seu pare i a altres amb banda va anar presentar els seus darrers treballs discogràfics farcits de sons folk.

El canadenc Chad VanGaalen, que rarament surt del seu país natal per a fer concerts, va presentar-se en gran públic, però a pesar de les esperances que li havíem dipositat, no va acabar de quallar.

El Jayhawks van passejar-se amb classe per l'escenari principal i que això de separar-se havia estat un error, fàcilment corregible. Un altre retorn i de fet inesperat però ben agraït va ser el de The Faith Healers que van sorprendre gratament. Herman Düne en un escenari tan gran, van quedar una mica desfigurats, tot i realitzar un gran concert.

Neil Young va tornar a demostrar que la flama encara pot mantenir-se encesa durant molt de temps i que tots els seus temes compten amb molta qualitat. Probablement no va arribar al nivell del seu concert al Rock In Rio, però va estar realment bé.

Respecte a Ezra Furman & The Harpoons, a la tarda ja havíem vist un avanç en format acústic, però a la nit, van oferir el concert sencer i que sens dubte van ser una de les revelacions del festival.

Sonic Youth van demostrar que tenen repertori suficient com per sempre canviar-lo i acabar fent una actuació perfecta. Un so nítid i cristal·lí, només enfosquit amb les seves capes sorollístiques tan característiques.


Diumenge 31 de maig: Feia molta mandra, però sabíem que valdria la pena apropar-se a veure l'excel·lent tarda al Parc Joan Miró. Quan vam arribar tot just començaven els Sedaiós que amb el seu pop, es van donant a conèixer.

Després Angelo Spencer, marit de Kimya Dawson, va fer d'home orquestra amb el seu so de rock primitiu, bluesero i amb tints d'antifolk. Ens va recordar a The Legendary Tiger Man de Portugal.

Karl Blau, també de K Records, va presentar-se amb una vessant més experimental i amb sons realment curiosos que n'extreia de la seva veu o guitarra.

Acte segit Kimya Dawson la va liar ben liada, gràcies a un concert especial i entranyable on alguns beguts van assaltar el parc i ella passant de tot va saber-los comandar com va voler. Va ser un dels moments memorables del festival.

A la nit, ja a La [2], el trio format per: Stanley Brinks, Freschard i Ish Marquez ens ho va fer passar d'allò més bé amb el seu antifolk, calypso i tints blueseros i de folk. Un final apoteòsic de festival que va fer les delícies dels pocs resistents a tot l'esdeveniment.

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.primaverasound.com/